Al final he caigut de quatre grapes, i mira que ho sabia!

Fa uns anys havia llegit Dune (el sis llibres de Frank Herbert), i, fins ara, m’havia fet el sord als cants de sirena dels nous llibres que han anat sortint del mateix tema (La casa Atreides, la casa Harkonnen, la casa Corrino…), perquè em feia l’efecte que era més voler treure suc del mateix tema que no realment una ampliació de l’univers en que es basen les noveles originals.

Fa no gaire m’he fet amb “Dune, la batalla de Corrin” (situada, com les anteriors, en un temps previ a les noveles originals), i se m’ha confirmat la teoría: res a veure amb les noveles originals: l’estil d’escriptura es el típic d’un best seller: capítuls curts, diferents escenaris, accions ràpides i textos curts amb molt diàleg. Si a les noveles originals es donava molta importància als diàlegs i a la psicologia dels personatges, a la descripció de l’entorn i a la cadència de successió dels esdeveniments, ara passem a tenir uns diàlegs bastant superficials, de l’entorn només ens expliquen el que és necessari per imaginar-lo lleugerament, i, això sí, els dolents son molt dolents, i els bons son bastant bons. Per no complicar el relat, s’han simplificat els perfils psicològics dels personatges, tant, que la “superment” (la intel·ligència artificial que controla les màquines) sembla un clon d’Eliza.

Més que una continuació, sembla una space-opera basada en les idees originals, un guió folletinesc que no està a l’alçada del que esperava, i això és el que m’ha decebut, que et venen una cosa per allò que no és.

Altra dia serà… no?

L’Àfrica geogràfica no es correspòn amb una Àfrica humana: no n’existeix només una, n’existeixen moltes.

En què s’assemblen els paisos del Magrib amb els dogon de Mali, o els eritreus amb els habitants de Zanzíbar, els somalís amb els habitants de Togo, o els problemes de Libèria amb les guerres del Congo?

Cada país, cada grup, té la seva pròpia història, els seus problemes, la seva identitat i la seva manera de ser. Potser l’únic element comú entre tots ells (del Sahel en avall, si més no) és que han estat tots sotmesos a colonització, i, en part, aquí hi ha l’origen de molts problemes (problemes que després s’han agreujat per motius afegits i de collita pròpia):

“[…]Ronald Oliver, un historiador de la Universitat de Londres, ens fa notar un error molt estès: generalment, s’admet que els colonitzadors europeus van dividir l’Àfrica. -¿Dividir? - se sorprèn Oliver-. Va ser una unificació brutal consumada a mata-degolla! Dels deu mil [estats, reialmes, unions tribals i federacions de l’Àfrica precolonial] en van quedar cinquanta.”

Ryszard Kapuściński, Eben, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 329

No ens hem de mirar el continent des dels mapes polítics dels atles: mirem-lo des dels mapes geogràfics: mirem rius i valls, costes i muntanyes i fixem-nos en la gent que hi viu, en el seu entorn. Aleshores es quan es veuen les Àfriques que estaven ocultes.

Sembla llei immutable de la política d’aquest país: quan un partit que ha tingut responsabilitats de govern passa a ser oposició, s’oblida de tot allò que ha fet i critica sense més ni més, fent taula rasa i oblidant que un nou govern no comença de zero: hereda les condicions i la situació del govern anterior.

No costa tant recordar-ho i pensar que els ciutadans no son ximples. I no hauria de costar tant fer una oposició constructiva i aportar solucions, en comptes de queixar-nos sense més i proposar accions que, ben mirat, tampoc no son gaire més que paraules, ompliment d’espai als diaris i als noticiaris.