David de Ugarte i Pablo Mancini fan unes reflexions interessants sobre la confluència de diferents eines de producció, ja siguin els blogs, o serveis integradors de diversos canals com twitter o mugshot.

Com diuen, aquests nous serveis poden suposar la evolució o la complementarietat dels blogs, apropant-los a d’altres mitjans, tant en format com en expressió: podem passar de posts més o menys llargs a la dispersió d’idees concretes i compactes, més aptes pels mitjans mòbils actuals, podem passar també només del text a integrar diferents mitjans i diferents fonts d’informació.

Tot i les bondats del sistema, i de la possibilitat de generar un nou llenguatje i uns nous continguts, el format té unes característiques pròpies:

• La atomització dels missatges
• El flux continu d’informació
• La disponibilitat en diferents mitjans, això és, en qualsevol moment, d’aquest flux continu d’informació
• La velocitat de propagació dels missatges, la instantaneitat de la conversa.
• La traçabilitat del perfil digital d’una persona, l’accessibilitat en un sol punt de tota la seva “personalitat”: fotos, gustos musicals, prefèrències, interessos, opinions, connexions amb altres usuaris…

I em queda el dubte de si aquestes característiques, que per determinats usos i finalitats poden ser perfectament vàlides (No suma cero en cita algunes al final d’un post sobre el tema), no poden fer que l’excés d’informació ens saturi, ens creï una dependència del propi mitjà, a més de l’empobriment que pot suposar l’atomització dels missatges.

Com tot, dependrà de l’ús que se’n faci:

• Combinat amb blogs on s’expliquen i s’exposen d’una manera ordenada les idees, o contextopèdies, es poden generar converses interessants o, girant el sentit, a partir de converses ràpides es poden generar continguts, crear idees i des d’aquestes converses traslladar-se a mitjans amb més difusió (el “nosotros hacemos” que diu David)
• Per si sol, sense punts de referència, pot convertir-se en un xat accessible des de diversos punts (divertit, però res més).

D’un temps ençà vinc observant serveis com twitter, mugshot o feevy, demanant-me si seran útils per mi, per l’ús que jo faig de la xarxa (ja vaig dir en el seu moment que jo no acabo de ser del tot un usuari 2.0, perquè no faig servir la majoria d’aquests serveis).

M’agrada participar a la conversa global amb aquest bloc, fer sentir la meva veu i dir quelcom a qui ho vulgui escoltar, m’agrada escoltar d’altres que tinguin també alguna cosa a dir i enriquir-me, i comparteixo allò que trobo interessant, via Google Reader o amb del.icio.us (complemento la informació, recomano). Amb això n’hi ha prou per saber com sóc i què penso, que és el que interessa.

Res més, però: La resta de coses són meves, són privades, no em cal establir un perfil digital de tot allò que faig. Estic d’acord amb en Pere que no cal exposar les nostres vides.

I no és només això:

Vull saber què dic i dir-ho en un lloc concret, però no em cal seguir tots els passos digitals dels meus amics ni que ells segueixin els meus, no em cal estar pendent cada minut de si algú fa un comentari a twitter o afegeix alguna cosa al seu del.icio.us o puja unes fotos, saturar les meves suscripcions amb un excés d’informació, o estar pendent de missatges de mòbil; quan jo vulgui, aniré a buscar-ho.

La disponibilitat on-line, el estar pendent de converses ràpides o del total d’informació que es pugui produir, la hiperconnexió, em treu temps i em distreu, m’allunya del meu món físic. La vida a la xarxa ha de complementar, no ha de dirigir.

Esperit hacker? Bfff… no n’estic segur… però hi ha dies en què realment disfrutes de la feina, que estar hores davant de la pantalla buscant la solució a un problema és un aprenentatge, que la feina feta durant un temps surt de cop a la llum i veus que allò que has fet comença a caminar per si solet…

Fa un any i mig més o menys, em rondava pel cap la idea de fer un post amb una història ambientada a l’Iraq, però donada la més que dubtosa qualitat de l’escrit, ho vaig deixar córrer.

La idea era mostrar un parell d’històries paral·leles que coincidien en el punt final: d’una banda, hi havia la derivació que feia un noi iraquià des d’un entorn normal (si es que es pot considerar normal viure sota una dictadura) fins a la recerca del “martiri”, el seu viatge sense retorn cap a una religió i unes ensenyances tergiversades; de l’altra banda, hi havia un noi nord-americà que s’enrolava a l’exèrcit i que anava a parar a l’Iraq. La història havia de partir de dos punts similars: dos joves amb les seves esperances i tota una vida per davant, i finalitzava en el punt de connexió entre totes dues: l’atac suïcida de l’iraquià, la mort dels dos joves en unes circumstàncies totalment allunyades de les inicials.

A més d’altres coses, jo havia imaginat que el “meu” soldat americà era un hispà d’un suburbi d’una gran ciutat californiana (Los Ángeles, pot ser?), un noi que, tot i viure als Estats Units, té difícil l’accés a una bona educació, a una feina, potser té poc coneixement del món com és i fins i tot del seu propi país, un noi al que l’entorn el condueix a trobar que enrolar-se a l’exèrcit és una bona sortida; com les condicions socials, l’entorn, el porten a una situació on mai s’hauria volgut trobar…

I ara llegeixo al diari “Avui” que els joves pobres dels EUA són carn de canó a l’Iraq.

Els que tenim nens i usem Linux sembla que estiguem condemnats a posar-los-hi només jocs que trobem a la web, com a mínim, això és el que pensava jo.

Fins ara, només tenia instal·lats els jocs i les utilitats educatives dels paquets kdegames i kdeedu, però això no era gaire atractiu per una nena de P4. Fa un parell de dies, a partir d’un apunt d’en Ricardo Galli i els comentaris desats, vaig descobrir el món dels jocs per nens en GNU/Linux: fantàstic!

Per nens petits, instal·lant un parell de paquets es guanyen un munt de recursos: gcompris i childsplay tenen molts jocs (educatius, a més), vistosos i engrescadors per la canalla.

També vaig instalar el tuxpaint, i la meva filla ja s’ha passat unes bones estones fent dibuixos.

La distribució que tinc instal·lada és una Kubuntu 6.06 LTS Dapper Drake, i no vaig haver de modificar res del sources.list per instal·lar els paquets, amb quatre comandes, tot en marxa:


apt-get install childsplay
apt-get install childsplay-plugins
apt-get install childsplay-alphabet-sounds-ca
apt-get install gcompris
apt-get install tuxpaint


(en el cas del childsplay, vaig instal·lar dos paquets més, el primer per tenir més jocs i utilitats, i el segon pels sons en català)

Aquests són paquets pensats per nens petits, que comencen a usar l’ordinador i que aprenen tot just a llegir i matemàtiques bàsiques, però també n’hi ha per més ganàpies. Tot fent una cerca de paquets per games, es troben coses:


apt-cache search games


A la web també hi ha recursos interessants, els que jo conec son:

• Edu365, portal d’educació en català
• Educàlia
• El jclic, un applet que permet fer funcionar les nombroses activitats del Clic
• Les bibliotèques públiques de Salt tenen un racó de jocs d’internet molt ben treballat i extens, tot un catàleg!

Si en coneixeu més, feu-m’ho saber, si us plau!