En les línies d’un programa es pot amagar una bellesa formal insospitada, una elegància de formes i simbols combinades amb una lògica senzilla i funcional, efectiva. Matemàtica i lògica, alhora.

Wordpress ho ha resumit d’una manera molt maca en el seu lema: Code is poetry.

Quina llàstima que jo no arribo a tenir més que una prosa poc acurada.

Una foscor gairebé absoluta i silenciosa l’envolta. Es mou lentament, sense fressa. A cada petit moviment el segueix una parada per comprovar que no s’ha sentit res, que no l’han detectat. S’incorpora i passa al costat dels objectes, intuint-los meś que veient-los, evitant tocar-los.

Un petit llum vermell és tota la iluminació que hi ha, suficient per endevinar els volums i les ombres. Segueix movent-se en silenci, i, en la obscuritat, sent la respiració de l’altre, sap que és allà i que el poden enxampar en qualsevol moment.

S’apropa a la porta. Agafa el pom i el mou lenta, molt lentament, amb un gest que intenta ser alhora ràpid i de precisió. Massa tard. Ha fet un petit soroll i l’han sentit…

No, no és cap llibre, pel·lícula o joc d’acció. És l’intent d’un pare de poder anar a sopar després d’haver dormit al fill (com a mínim, això és el que creia fins que ha obert la porta).

L’elecció per part de la revista Time de l’internauta com a persona de l’any va provocar comentaris i més comentaris a la blogosfera, en tots els idiomes.

A la pròpia revista hi van arribar cartes i cartes donant suport a la decisió i d’altres mostrant el seu desacord, l’argument majoritari d’aquestes últimes era que un usuari anònim, una persona corrent, en definitiva, no és prou important per rebre aquest nomenament, alguns en deien que era un símptoma de l’egoïsme imperant en el nostres temps… Sí que és un símptoma, però de que els temps canvien: de que ens comencema a moure, de que les nostres decisions són importants, que no som només part d’una massa, som un conjunt d’individualitats, que és molt diferent. La xarxa és només una eina.

Via el blog de John Battelle descobreixo una petita joia feta per Michael Wesch, un professor d’antropología, que argumenta més que bé aquestes raons. No us la perdeu:

Breu:

Qui ho diria, que de vegades la política, la literatura i la informàtica estiguin tant a prop: si “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie reflecteix d’allò més bé l’ideari del software lliure, “El príncep“, de Maquiavel, sembla que sigui la guia d’actuació de determinades megacorps.

Caldrà fer-hi una rellegida.

Tú tienes reloj, yo tengo tiempo*

Touché. Només cal mirar enrera: què ràpida passa la setmana, què ràpid passa l’any. Mesurem el temps, però no el disfrutem.