I ara què, pregunten?

Només un quasi cinquanta per cent de participació en el referèndum de l’Estatut és realment una pena. Ho és, de fet, en qualsevol votació.

Ara faran anàlisis, elucubracions diverses i cada un d’ells (els partits, vull dir), exposaran les -seves- raons del perquè aquesta abstenció. Després, com ja està passant, cada un d’ells en farà l’ús que vulgui: ignorar-la, maximitzar-la, relativitzar-la, explicar-la… però el fet és el mateix, la gent no va a votar.

Per mi anar a votar sempre ha estat, a més d’un dret, un deure moral: molta gent ha lluitat, patit i s’ha quedat pel matí com per que ara els fem aquest mal pagament. La qüestió, però, és que cada vegada se’m treuen més les ganes d’anar-hi, de votar per partits que no em representen, d’escollir persones que ens han de representar i que sembla que se’n fotin, o que ignorin, tot allò que representen.

Potser el sistema que tenim no es el més bò de tots, però està clar que els que podríen o hauríen de millorar-lo no estan per la feina: la política és cada vegada més un joc brut, un llençar draps bruts, exabruptes i tergiversacions de la realitat per portar-se el peix al cove…. La política no és, hauria de ser, un lloc on discutir CONSTRUCTIVAMENT, cadascú des del seu punt de vista o idees un millor país per tothom, una millor societat? O això només es diu en segons quins discursos? Puaj.

Hem tancat un capítol que ja durava massa, ara anem ja per la feina que interessa: les properes eleccions. Tornem a engegar la maquinària.

Ja és ben trist, haver d’anar a votar només per no fallar els qui van lluitar per això, i no anar a votar per decidir convencut pel teu futur; anar perdent poc a poc la confiança i la ilusió del vot. Després que no s’estranyin que la gent no vulgui passar pel col·legi electoral.