La teoría de la cua llarga

En Gerry McGovern, a la seva columna semanal de El País, parla de la teoría de la cua llarga

Aquesta teoría explica que es pot crear un mercat efectiu a partir de productes de baixa demanda si hi ha suficient capacitat d’emmagatzematge o el canal de distribució és prou ampli:

Products that are in low demand or have low sales volume can collectively make up a market share that rivals or exceeds the relatively few current bestsellers and blockbusters, if the store or distribution channel is large enough

McGovern diu que la teoría indica que Internet marca el final d’una època d’èxits de productes en massa (millor dir massificats) i l’inici d’una altra època de nínxols de mercat molt més especialitzats (amb un volum de producció molt més petit) i posa l’exemple d’Amazon. Dubta, però, d’aquesta predicció, i posa com a exemple el fet que Amazon, per exemple, que té una cua molt llarga (una gran oferta de productes difícils de trobar) té també un gran cap (la secció de supervendes). Altre exemple que posa és el de la disminució de vendes de les discogràfiques, que no han suposat un augment de vendes dels segells independents.

McGovern, però, aplica la teoría de la cua llarga a la indústria, quan aquesta és una teoría que sorgeix bàsicament de l’àmbit d’internet, més concretament dels weblogs.

Mentres que aquesta és una teoría vàlida per la blogosfera, que és un mitjà únicament digital i on el canals i mecanismes d’emissió, recepcio i recerca d’informació són totalment distribuits, és molt més difícil adaptarla al món de la indústria (encara que sigui la dita “cultural”) en el seu estat actual.

La indústria cultural d’avui en dia encara està basada en el paradigma un emissor molts receptors i és bàsicament centralitzada. Tampoc podem fer l’enfoc des d’una única empresa amb un gran cap que, alhora, tingui una gran cua. Per definició, l’empresa tendirà a concentrar-se en allò que li dóna més benefici amb menor despesa. Però suposem, per un moment, que tenim una indústria cultural no centralitzada sino en xarxa, on els usuaris demanen i busquen la informació que els convé: aleshores si que tindrem un seguit de petites empreses culturals (emissores de televisió, editorials, discogràfiques), cada una d’elles amb una petita oferta, que formaran la cua llarga de la que parlem.
Els grans productes mediàtics, els superhits, supervendes, discos d’or, platino i coses per l’estil no s’eliminaran (sempre hi haurà una component mediàtica) però es podrà passar de tenir un gràfic en dos dimensions a un altre en tres dimensions, on la oferta de la cua llarga superarà, per molt la del punt central.

Ara, mentres tot segueixi concentrat en unes quantes empreses i els canals de comunicació no canviin, seguirem tenint un cap molt gran i una cua molt llarga bidimensional.