Caricatures i llibertat d’expressió
Monday, February 06th, 2006Segueixen les reaccions violentes al món musulmà per la publicació de les caricatures de Mahoma a un diari danès. Es cremen ambaixades a Damasc i a Beirut, aldarulls violents a l’Afganistà n, a Somà lia i Indonesia i manifestacions populars arreu del món musulmà , s’anuncien boicots comercials, es tanquen representacions diplomà tiques o es posen en estat de mà xima seguretat d’altres legacions. I a ciutats del món occidental també hi ha hagut manifestacions pacÃfiques de musulmans en contra de la publicació dels dibuixos.
La Unió Europa diu que els atacs contra ambaixades dels països membres són “inacceptables” però, mentrestant, diaris europeus segueixen publicant els dibuixos causants dels problemes i el diari danès que els va publicar per primer cop ha demanat disculpes per ferir sensibilitats però no ha reconegut cap culpa ni s’ha fet enrera.
S’havia de fer enrera el diari? S’ha de demanar perdò per ferir sensibilitats religioses? Fins on arriba la llibertat de publicar qualsevol cosa? És ètica la postura europea de demanar calma, queixar-se pels atacs a ambaixades i deixar que es segueixin publicant els dibuixos?
No tinc gaire clares les idees, ara mateix. Si bé trobo que la reacció violenta de molts musulmans és exagerada, també entenc que es sentin ofesos pel que alguns dels dibuixos impliquen. D’altra banda, tampoc no crec que sota la bandera de la llibertat d’expressió es pugui publicar qualsevol cosa. No estic parlant ni de censura governamental ni d’autocensura dels mitjans, parlo, senzillament, d’un codi ètic (deontològic?) respectuós amb les idees dels altres: entenc que, a partir de cert punt, les bromes o ironies poden deixar de fer grà cia per passar a molestar. El problema d’això és com establir la divisòria, quan es pot publicar quelcom que no molesti a ningú, o si es pot publicar allò que només molesta a uns poquets, o es publica el que es vol peti qui peti: quantes vegades no hem vist que, sota la bandera de la llibertat d’informació, s’ofenen sensibilitats, s’invadeixien intimitats o s’aprofita per atacar a d’altri. Potser aquest cas ens serveixi als europeus (o a alguns mitjans) per pensar sobre aquestes qüestions, no tant de què es pot parlar sino com es pot parlar d’alguns temes.
Fet i fet, si volem respecte, també l’hem de tenir envers els altres. I, per si no ho havia dit, respectar als altres no vol dir fer els ulls clucs.
Altra cosa és la instrumentalització que d’aquests fets estan fent governs o grups d’interès de països musulmans, demanant intervencions dels governs occidentals o del propi Vaticà , queixant-se de la llibertat d’expressió mal entesa (ells!) i aprofitant per portar l’aigua al seu molÃ. No entenen, ni entendran, de què s’està parlant a Europa, què debatem nosaltres, i volen que apliquem aqui els mitjans que ells emprarien allà .
I, governs i manifestacions apart, és a dir, fora de les cà meres, d’allò que porta la premsa, què es parla al carrer? Quin debat hi ha? Els blogs [1] ens poden ajudar també a fer un cop d’ull.
[1] Via Vilaweb, i sembla que els destinataris se n’han fet ressò.