Sobre les llengües de la UE

Té raó en Pere quan diu,parlant de la política lingüística de la Unió Europea, que és absurd i insostenible que els documents oficials s’hagin de traduïr a 22 llengües diferents.
Però això és des d’un punt de vista pràctic, funcional, d’optimització de recursos, si així li volem dir. I, per desgracia, això no és el que trobem moltes vegades en política, i, menys encara, quan toquem temes tan delicats com els orgulls nacionals. Aquí s’aplica la versió lingüístico-continental del café-para-todos, no fos cas que se’ns ofenguin uns perquè no els traduim els seus documents mentres a d’altres si i perilli així la construcció europea.
És una altra visió equivocada de la construcció de la Europa dels pobles.Dels pobles que tenen darrere un estat que es pot sentir ofès. Els altres, a callar. Però això és un altre tema.
Molt més pràctic sería que s’usés una sola llengüa de treball, i que ningú se sentís ofès perque aqueixa no fos la seva llengüa nacional, però això costarà de fer en un continent com el nostre, farcit de petits provincianismes, ansiós de mostrar la seva diversitat i la seva diferència respecte l’altra banda de l’Atlàntic.
Seria l’esperanto la solució? Potser si, donat que no pertany a ningú.
És il·lús, pensar-ho? Potser si.
Però si els caps-pensants dels nostres governs no volen aprendre esperanto, si que podrien prendre’s la molèstia, com a mínim, d’intentar entendre què hi ha darrera de l’intent de construcció d’una llengua internacional. Potser així se’ls baixarien els fums i avançaríem una mica més.
Això, però, em temo que també és il·lús pensar-ho.

Publicat el Monday, November 28th, 2005 a les 11:36pm sota les categories Política, Societat. Podeu seguir respostes al fil RSS 2.0 feed. Podeu deixar una resposta o fer trackback des del vostre lloc.