Canon AEDE o la antixarxa

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda.

En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més.

Que això passa arreu (recordem el que va passar amb Megaupload, on alguns sense culpa es van quedar sense fitxers) també és veritat, i que n’hi ha que s’aprofiten, també. Però intentar caçar mosques a canonades és una cosa que no va enlloc, i no parlar de ningú quan es té algú en ment, tampoc no porta enlloc.

A banda, doncs, de tot l’enrenou i del que suposarà en un futur per la internet en aquest país, el que preocupa és que els qui legislen ni entenen ni semblen voler entendre ni la xarxa ni la nova economia que es pot generar si es fan les coses bé i, sobretot, que arriba un moment que, francament, el ministeri de Cultura sembla més aviat el ministeri de Control d’expressió i Propaganda, dirigit amb criteris de recerca de benefici purament econòmic i de manteniment (i si pot ser, millora) de l’statu quo.

Preocupant, molt preocupant.

Tagged , , , ,

Un gran pas per la humanitat


Avui fa 45 anys de l’arribada a la Lluna, demà del passeig llunar d’Aldrin i Armstrong, un dia després de l’arribada.

45 anys després, Rússia, Europa, Xina, Japó, Índia i Brasil tenen programes espacials, i l’empresa privada ja hi és present també. Però no hem anat a Mart, a la Lluna fa molt que no hi tornem, i l’espai s’ha militaritzat i omplert de brossa, satèl·lits vells i peces.

Allò que hauria de ser una nova oportunitat, un nou punt de trobada per la magnitud del repte, sembla que no és més que una expansió del pitjor que fem al nostre planeta mare: fronteres, porqueria i rivalitats.

Potser és que l’espai no és la última frontera, potser és que encara tenim massa fronteres a la Terra i això ens perd.

Tant de bo algun dia tornem a fixar-nos en les estrelles com un repte i com una conquesta intel·lectual per tots i per a tots: el següent gran pas per la humanitat.

Tagged , , ,

Open Data públic i privat

L’Open Data té un gran potencial de beneficis tant econòmics com socials, encara que actualment no acabi d’arrencar.

La seva potència rau en la possibilitat de generar informació i coneixement, però per això s’han de tenir totes les dades: si volem que l’Open Data sigui molt més profitós del que és hauríem d’aconseguir que els únics que ofereixen dades en obert no siguin les administracions o els ens públics com a norma més habitual.

La combinació de dades de domini públic de les administracions amb dades d’empreses d’alguns sectors d’interès públic (energia, salut, educació, construcció, transport o finances, per exemple) podria ajudar a entendre molt més bé el funcionament de la societat, de les necessitats i fluxos econòmics, i a generar moltes més oportunitats de negoci: creuar dades de població amb estadístiques mèdiques, indicadors socio-econòmics amb dades de transport o atur, desplaçaments per hores i distribucions geogràfiques, per posar algun exemple, pot ajudar no només a preveure necessitats d’actuació i inversió de recursos públics, sinó a generar noves oportunitats de negoci o fins i tot a revisar si s’estan fent correctament inversions i planificacions, és a dir, la gestió de la cosa pública.

Així, una implicació dels diferents actors que gestionen dades (les nostres dades) amb l’Open Data comporta directament una millora de la transparència i del govern i un major control del que es fa amb la nostra informació (o com a mínim, la possibilitat d’un major control).

Temps doncs de començar a pensar en què no només l’administració obri les seves dades, sinó també que ho facin les empreses.

Tagged , , , ,

De la rendibilitat d’Open Data i Big Data

Big Data triomfarà (està triomfant) com a generador de grans volums de negoci, Open Data no (i trigarà a fer-ho).

Big Data té darrere tot l’interès econòmic de les empreses: permet comercialitzar amb un producte (la informació), donar-li valor, modificar-lo i revendre’l. I si saps posar-li un embolcall ben maco (una presentació visual resultona), encara ven més.

Open Data és, a dia d’avui, una opció política i un intent d’obertura de (bàsicament) l’administració i de generació d’oportunitats de negoci, basat en el retorn i el re-aprofitament de dades públiques.

La informació sempre ha estat poder i ara encara ho és més. Abans era informació reservada, a petita escala, clau per accedir a alguns llocs o obrir portes. Avui la informació que genera més benefici (i de vegades poder) està formada per petites peces que es recullen massivament; i qui millor fa això son les empreses com xarxes socials, bancs, supermercats, o llibreries, entre d’altres, que fan seva la nostra informació sense gairebé cap obligació de retre’ns comptes. La clau és la exclusivitat en la possessió d’aquesta informació, l’avantatge de només tenir-la elles, i ningú més.

Aquesta exclusivitat els permet oferir oportunitats de negoci a d’altres, sigui per extreure resultats, sigui per combinar dues o més fonts de dades i generar altres informacions, consells i orientacions que poden, al seu torn, vendre.

Així, el gestor d’aquestes dades es transforma en un poderós mitjancer, que no només recol·lectarà o comprarà dades, sinó que donarà eines (APIs) per obrir els seus serveis (és a dir, incrementar l’ús i recollir més dades). A poc a poc, es tendeix a l’agrupació al voltant d’uns quants actors.

L’Open Data, en canvi, no té aquest model centralitzat: tot i seguir uns estàndards, les dades es poden distribuir en centenars o milers d’orígens (administracions de tot tipus, empreses), cosa que dificulta la seva recopilació. Alhora, el mateix tipus de dada moltes vegades té un interès més social que no pas econòmic, cosa que fa més difícil també trobar una aplicació comercialitzable: no és doncs només la sintaxi i la distribució de les dades, sinó la seva pròpia semàntica el que fa més difícil el negoci. Qui s’hi dediqui ha de conèixer més el mercat a qui es dirigeix, ser més un especialista que un gran mitjancer.

Però aquesta és una aproximació estrictament de negoci, econòmica, d’actors en joc, i per això es fa la comparació de dos elements que son també complementaris: Open Data pot ser una de les fonts de dades d’un projecte de Big Data, i les tècniques de Big Data s’usen per investigar conjunts heterogenis però relacionats de dades obertes.

Serà interessant veure si el negoci del Big Data evoluciona cap a la gestió d’enormes conjunts de dades privades, o bé la presència de l’Open Data ens permet mantenir un cert control distribuït d’aquesta informació.

Tagged , , , ,

Eines de canvi

La separació tradicional entre poders (legislatiu, executiu, judicial) sembla que se’n va per la porta del darrere. L’equilibri i contrapoder que havien de tenir entre ells es dilueix, víctima de les nominacions, ingerències, interessos i altres males herbes de molts dels nostres prohoms. El poder econòmic ha pres també a l’assalt no només els reductes d’alta política sinó també la premsa, i les grans capçaleres informatives formen cada vegada més part d’un conjunt d’empreses que es dediquen no ja a informar, sinó a generar notícies per vendre més i, pel camí, donar visions partidistes i esbiaixades de la realitat.

Això sempre ha estat així, segurament, però amb la ubiqüitat de les tecnologies de la informació s’ha fet encara més evident i desproporcionat, alhora que recognoscible.

Com tornar, doncs, a una república democràtica, amb separació de poders i premsa lliure? Com esquivar la servitud voluntària a la que ens encaminem, sembla, sense ni adonar-nos-en?

Vivim un canvi, no hi ha dubte. Però el canvi no és l’ús del telèfon omnipresent, la comunicació constant o la continua informació: això son simples símptomes externs. El canvi que vivim és la conscienciació de les nostres possibilitats, l’agrupament i la coordinació, les accions conjuntes, l’exigència de transparència i de dades, les possibilitats de discussió i d’enriquiment.

Les webs i aplicacions poden servir (serviran) tant per informar com per actuar: saber què fa qui, controlar pressupostos, o tenir informació de l’empresa de la que volem comprar un producte (condicions de treball, paradisos fiscals), permetran aplicar el clàssic ecologista (pensa globalment, actua localment) d’una manera gairebé immediata a tot allò que fem, i per això la generació d’eines i protocols lliures i de codi obert, que garanteixin la neutralitat de la xarxa i l’accés global seguiran sent claus per disposar de llibertat i facilitat de control dels governs (opendata, transparència, iniciatives de govern obert, periodisme de dades i observatoris municipals) per part de la ciutadania.

Vist això, caldrà seguir adaptant les velles receptes al nou món: actors diferents (alguns), mateixos interessos, només que ara hi ha més eines per cercar una societat més justa.

Tagged , , , ,