Streaming, autoplay, i el canvi climàtic

Fa uns dies em demanava la meva filla si el veure vídeos en streaming consumeix molta energia, que ho havia sentit en algun lloc.

I em poso a explicar-li que si, que el fet que cada vegada que piquem un vídeo, o que l’autoplay de l’Insta o del Twitter s’activa, fa que hi hagi d’haver en algun lloc una màquina permanentment engegada per servir la nostra petició, que pot arribar en qualsevol moment, i que aquesta màquina té altres màquines que la vigilen, que li fan còpies de seguretat, que té servidors redundants, que diferents vídeos poden venir de diferents llocs que estan sempre engegats, que aquests ordinadors generen calor que cal dissipiar i que per tant cal tenir equips de refrigeració que consumeixen encara més energia, que pel mig, pel camí, hi ha més ordinadors que dirigeixen la petició i la resposta, controlen la seguretat, fan controls, validen que la informació arribi, i que després tot això arriba als nostres mòbils o ordinadors, que consumeixen energia, també a través dels routers de casa que els tenim sempre engegats també, i a això cal afegir que sempre volem estar al dia i que per tant els mòbils fan permanentment peticions d’informació, per veure si hi ha coses noves (penseu en missatgeria), que fa que sempre hagi d’estar tot funcionant…

A mesura que li explico, veig que comença a adonar-se de tot el que implica voler estar sempre al dia, i la nostra necessitat impulsiva de novetats de les que, moltes vegades, podríem passar-ne sense…

Hauríem d’estendre la consciència ecològica no només al consum d’aliments i de béns, o al transport, sinó també al consum massiu d’informació immediata, la infoxicació que patim tothom sense ni adonar-nos-en, perquè té un impacte importantíssim també.

Fake news? Enganys. Mentides.

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

  • engany
  • enganyifa
  • ensarronada
  • fal·làcia
  • falòrnia
  • farsa
  • ficció
  • impostura
  • mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.

Manual mínim per estar situats

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé:

  • Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!).
  • No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt).
  • Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams.
  • Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir.
  • Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles.

La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.

Libra o la privatització total de l’economia


El juny d’aquest any Facebook anunciava la creació de la seva pròpia criptodivisa, dins d’una aliança amb d’altres proveïdors tecnològics, per poder fer pagaments i altres operacions financeres des de les seves aplicacions per a tots els seus usuaris, tinguin o no accés a canals financers tradicionals (com quan volien donar accés universal a internet amb drons i satèl·lits).

En la línia de moviments que està fent per unificar els seus productes, i per tant, la seva base d’usuaris i la informació creuada i perfilada que n’extreu d’aquests, oferir un mitjà de pagament suportat/aliat amb d’altres proveïdors tecnològics i financers és posar-li la cirereta al pastís: tancar un cercle on tens tota la informació d’algú (què fa, qui és, què mira, que li agrada), per tant pots saber què vol, que li agrada, què compra o on és, i d’aquí a permetre que pagui hi ha un pas per tal que tot es faci dins del teu ecosistema.

La comparació amb WeChat és inevitable, o molt fàcil de fer, com a mínim. Però hi ha diferències, més enllà de la facilitat/possibilitat d’integració tecnològica, i la més evident és el model econòmic en que es basa cada aplicació:

  • En el cas de WeChat, tot l’ecosistema d’aplicacions, compres i pagaments es basen en el diner real, en el yuan. I hi haurà moneders, càrregues de saldo, crèdits, etc., però la moneda és la oficial xinesa, en aquest cas: es crea un ecosistema digital nou, un mercat nou, si volem, però no una moneda nova.
  • Amb la Libra Facebook vol crear tot un sistema econòmic nou, amb una possibilitat d’impacte sobre l’economia mundial molt alta per la seva gran base d’usuaris… i això comporta un risc real en cas de fallida: què passa si la moneda (amb la que prometen que es pugui fer qualsevol cosa) fa fallida? Qui li donaria suport?

S’han aixecat veus en contra, Governs i reguladors ja han expressat els seus dubtes, i empreses que havien donat el seu suport inicial comencen a fer-se enrera, deixant a Facebook amb molt poc suport… (tornant a WeChat, potser ells no necessiten una moneda nova controlada per ells: el govern xinès, emissor del yuan, té participació a Tencent, l’empresa propietària de WeChat: ells mateixos garanteixen l’estabilitat del model econòmic).

El que espanta aquí no és només la possibilitat d’un impacte sobre l’economia mundial en cas de fallida de la Libra: és la nul·la consideració que té Facebook per la privacitat, per tant si ja fa el que vol amb el que té ara, què no pot arribar a fer si a sobre té tota la informació de les nostres compres? Ja no només del que mirem, sinó del que realment fem/comprem? Si segueix avançant per aquí, només li faltarà la pota analògica (com ja estant fent Google i Amazon amb wearables i assistents) per tenir el coneixement absolut del que fem.

La concentració de tota aquesta informació i poder en unes poques mans privades desequilibra totalment el sistemes i garanties socials, tant sols per una qüestió de tamany i escala. És un risc que no podem assumir, un futur cap a on és millor no anar.

Les falses dietes detox digitals

Està de moda la desconnexió, deixar les xarxes socials, aïllar-te durant uns dies quan vols descansar.

N’hi ha que reivindiquen fins i tot la perversió de la idea original de l’Iphone, com si en Jobs al 2007 no s’hagués pensat res de tot el que va venir després, com si tot el sistema tancat al voltant d’Apple no fos una fàbrica de cèntims ben neta, polida i controlada des del primer moment.

Hi ha un malentès del que és una dieta digital sana: no és el postureig de deixar Facebook mentre seguim tenint Instagram (o la xarxa que toqui) o seguir una dieta de desintoxicació digital(1) per després tornar-te a inflar del sucre de la informació permanent, continua i cuinada

És sa plantejar-se l’ús i la permanència en xarxes socials (ens aporten alguna cosa o només ens gratifiquen instints primaris?), i es més sa i difícil fer el pas de sortir-ne (servidor no ho ha fet hores d’ara, encara que les tingui en guaret semipermanent), però del que es tracta realment és no només en fixar-nos en un plat, sinó en tota la nostra dieta digital, en la nostra alimentació digital compulsiva (en Versvs explica molt bé l’ús que fem d’aquesta continua connexió i de com ens afecta). No son només les xarxes socials, és tota la informació que ens arriba pels diferents canals, cada vegada més segmentada, orientada i dirigida.

Cal trobar la justa mesura, usar i consultar xarxes i notícies quan es necessiti, no com a distracció, i mirar què consumim.

Exactament com amb el menjar: no hi ha dietes miraculoses, sinó alimentació equilibrada. No cal menjar tothora: només unes quantes vegades, de bona qualitat, i gaudint del que t’empasses.

Ah, i els que som pares, encara tenim un repte més gran: ensenyar als fills i filles a tenir aquesta justa mesura, a saber donar el seu temps a cada cosa. Igual que amb el menjar, sense anar més lluny.


1. Detox digital: llocs desconnectats i relaxants, sense wifi ni mòbils, on durant uns dies desconnectes totalment del món – i després et vantes a les teves xarxes d’haver desconnectat, és clar.