La xarxa que ha crescut (i nosaltres també)

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

Tagged , , , , ,

Compartir coneixement fa guanyar

Fa anys, en algunes organitzacions i empreses et podies trobar algú que semblava ser indispensable perquè era l’únic que sabia com funcionava o s’havia de fer quelcom, i guardava zelosa (i segur que també mesquinament) aquesta petita peça de coneixement, normalment una cosa senzilla de fer, però poc estesa. En la seva visió, aquesta gent es devien veure com l’engranatge central que permetia el moviment de la maquinària.

Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error.

En una organització que treballa en equip, el valor no vé donat per un coneixement específic, sino pel que s’aporta al propi equip, pel valor dels coneixements i del treball produit. L’acumulació egoïsta de coneixement no el fa a un més important dins d’un grup, al contrari, l’aïlla més donat que no comparteix res i, a la llarga doncs, el fa prescindible.

La vàlua d’un mateix no està només en allò que sap fer, sinó en com ho fa, en com ho transmet.

Tagged , , , , ,

De bases de dades a documents

Les organitzacions basades en la gestió de la informació i les dades ja fa temps que no només basen els seus sistemes d’informació en bases de dades relacionals.

La complexitat dels diferents contenidors de dades ha augmentat al mateix ritme que les demandes de gestió de nous formats, de noves maneres de cerca i de nous sistemes d’informació. Usem registres en bases de dades relacionals, però també guardem, indexem i cerquem documents (xml, pdf, doc, odt o d’altres), vídeos, imatges o plànols, cerquem la integritat de tot document o registre i la seva perdurabilitat.

La informació necessària per al dia a dia ja no es gestiona exclusivament en aplicatius tancats ni, de manera creixent, en magatzems propis: la interacció amb d’altres actors i l’ús de magatzem externs donen molta més flexibilitat i possibilitats a tot allò que es pot fer, però compliquen enormement també la gestió de les dades.

Fitxers

Habitualment la gestió ha estat molt enfocada al dia a dia: transaccions, registres, cerques, etc., però quan el dia a dia es transforma en un volum acumulat de setmanes, mesos, anys i ja dècades, el rendiment del sistema se’n ressent. Les cerques es fan feixugues, i les còpies de seguretat s’eternitzen.

Veient l’augment de la complexitat de les dades i el volum de les mateixes, cal plantejar-se una gestió integral de les dades, i unes polítiques de conservació i tractament de la informació des d’un punt de vista de gestió més documental:

  • Cal seguir fent backups de tota una base de dades?
    • Podem trossejar els fitxers i passar els registres històrics a documents xml, cercables amb data mining
    • Podem interpretar cada registre com un document íntegre i conservar-lo com a tal?
    • I com guardaríem aleshores les relacions entre ells?
  • Exportar les dades d’una base de dades a documents individuals permetria
    • Aplicar polítiques de conservació i eliminació com quadres de classificació, una gestió més documental de la informació
    • Aplicar data mining per buscar i extreure informació, alliberant el sistema diari de la càrrega antiga
    • Alhora, eliminar l’estructura rígida de les dades podria permetre trobar noves relacions entre elles, extreure conclusions
    • Estudiar històricament els documents, nivell de col·lisió o coincidència, pas a formats no propietaris i estandardització de caràcters per preservació…

Son només algunes idees (potser equivocades), però la transformació de les empreses “informacionals” i la seva gestió amb criteris documentals, i no estrictament de tractament de la informació és un camí ja en curs.

Tagged , , ,

La industrialització de la barbàrie

Al llarg de tota la història de la nostra espècie hi ha hagut crims, matances, destrucció i mortaldat.

Des de sempre, per desgràcia, s’ha matat en nom de Déu, d’una raça, d’una idea, d’un imperi o gratuïtament, sense més. I s’ha cremat, trinxat, destruït, tirat a terra i destrossat qualsevol cosa que no agradés. Ja destruïm i tirem sal sobre Cartago, cremem els llibres dels maies o de grecs i romans en nom de Déu, pelem directament el que no creu en el mateix que nosaltres, o intentem recrear les estepes asiàtiques a cavall al cor d’Europa, no es salva ningú. Exemples, els que volguem.

I tot i progressar, aquestes idees malinterpretades, iluminacions messiàniques, la set de poder o la incomprensió vers l’altre tornen una i altra vegada.

Mentrestant, hem desenvolupat la tecnologia i la indústria, hem arribat als últims racons del món i ens comuniquem i movem ràpidament, hem multiplicat la nostra força i hem aplicat tots aquests coneixements tècnics també (o gràcies a) la indústria de la guerra.

I quan es combina tota la força de la societat industrial, tota la tecnologia i la planificació modernes amb les idees més humanes i equivocades que hi pot haver, amb la incomprensió i l’odi vers l’altre, apareixen monstres, monstres terribles: siguin les matances de búfals des del tren al s. XIX a Amèrica, el genocidi armeni a les acaballes de l’Imperi Otomà, la Shoah jueva, la revolució cultural xinesa o els khmers rojos, per acabar amb l’ISIS i l’anorreació que pretenen de tot allò que no sigui el que ells interpreten com a musulmà, siguin persones o idees i cultura.

No cuidar el que ens fa persones, no entendre’ns els uns als altres i no respectar el que no és com nosaltres, no cultivar la cultura ens porta a la deshumanització, ens aboca a l’ús de tots els recursos moderns per destruir l’altre: la industrialització de la barbàrie.

Tagged , , , ,

Equips i compartició de coneixements: una millor Administració

Al I Congrés de Govern Digital s’hi van dir coses interessants (vegeu-ne el resum de la XIP), jo m’en quedo amb dues

[..]encara que les administracions no han estat dissenyades per innovar, és inajornable marcar-se reptes, que ajudin a implementar idees innovadores per canviar les rutines ineficients actuals.

[..]governança de la transició a la digitalització, gestió de recursos humans, reutilització del coneixement, col·laboració pública i privada, compartició d’infraestructures, transició de productes a serveis, interoperabilitat, seguretat, presència a les xarxes socials, gestió del funcionament de les ciutats i de les necessitats dels habitants.

Per tant, smart cities, si, i transparència i opendata, però és cada vegada més imperatiu un canvi de les formes de treballar: no ens podem saltar els marcs legals, garants d’una correcta actuació, però no caldria potser actualitzar-los d’acord amb les noves possibilitats? I no caldria ja, sobretot, no només modernitzar les eines sino també modernitzar els processos i els funcionaments interns, flexibilitzar les estructures i les tasques de cada un, donar més llibertat i responsabilitat als diferents actors?

En l’àmbit de les TI, ho esmenta adalt: col·laboració pública i privada i interoperabilitat, i també la compartició d’infrastructures (les administracions com a plataforma?) o, fins i tot, la compartició de coneixement i d’eines: seria viable, un repositori comú, à la github, per desenvolupar eines comuns i fer les particularitzacions necessàries? Com aconseguir usar a nivell intra i interadminstratiu eines col·laboratives per compartir coneixements i experiències? Podem aplicar uns esquemes de treball col·laboratius similars als del món del sofware lliure, crear comunitats que tirin del carro?

Penso que cal establir relacions de confiança fermes en l’àmbit intern, que només poden provenir de treballar amb qualitat i ser efectius en les tasques pròpies: això és el que realment pot donar seguretat als altres i permetre formar equips de treballs basats en la col·laboració, base per una compartició posterior a més gran nivell.

Cal la transició d’una jerarquia departamental, d’uns grups establerts per criteris administratius a uns equips de treballs establerts per habilitats (meritocràcia) i amb objectius definits.

Tagged , ,