De Shylock a l’ètica hacker

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents).

Ambdues maneres d’entendre el món i la societat només podem existir alhora si els elements mesuradors son diferents: està clar que si usem els elements de la primera per la segona, aquesta no s’aguanta. Però si valorem les inversions en termes de rendiment no només econòmic, sinó també social, personal, ecològic (per dir-ne alguns) i les unitats temporals no les basem en trimestres, semestres o exercicis anuals, la balança canvia, s’equilibra i, segurament, pot acabar inclinant-se cap a la segona opció.

I si a la equació hi afegim ja des d’un primer moment aquells elements que s’”externalitzen” al sistema (contaminació, pobresa, salut, inestabilitat, etc.), segurament els terminis temporals s’escurcen bastant.

Si a nivell social, polític i educatiu hem de començar a recuperar els valors humanístics, a nivell laboral hem de començar a aplicar la ètica hacker, tal i com la defineix Pekka Himanen. És potser moment per repensar el model weberià de la feina i de les relacions laborals, el model de benefici capitalista a costa del benefici i el benestar social (entès en el sentit ampli de la paraula), de repensar els termes del contracte social, la llibertat personal i la responsabilitat de cada un de nosaltres envers el tot.

Cal que passem de ser petits Shylocks que només miren pel benefici propi a intentar hackejar la societat.

Tagged , , , ,

La utilitat de l’inútil

Entre tantes incerteses, hi ha tanmateix una cosa certa: si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a seguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. I aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat…

La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine, 2013 (Quaderns Crema)

Si cerquem només el que proporciona beneficis, si centrem els valors de la nostra societat només en la producció i en la possessió, en l’acumulació per se o en la mostra d’aquesta acumulació, perdrem el nord. Els valors de la societat han d’anar més enllà del pur valor (mai més ben dit) material de les coses: descuidar la literatura, la filosofía, l’art, la música… els sabers que no produeixen uns beneficis tangibles immediats ens farà immensament més pobres, perquè son inversions a llarg termini i de gran abast, no només per un col·lectiu, sinó una herència comú per tota la humanitat.

La recerca i el pensament sense un objectiu immediat produeix, a la llarga, millores de tot tipus, com molt bé sabia Abraham Flexner. I això, en moments de restriccions econòmiques i de retallades a l’ensenyament, no s’ha de perdre de vista.

Tagged , , ,

42 veus sobre el govern obert

Interesentíssim el llibre presentat ahir per la XIP per entendre què és el govern obert: una explicació a l’abast de tothom de què és, complementades per 42 explicacions excel·lents sobre idees concretes.

42 veus sobrel govern obert, de la XIP

D’obligada lectura no només pels que estiguin interessats en la millora de l’Administració Pública, si no per tots aquells que estiguin interessats en la millora de la nostra societat.

I, sobretot, d’obligada reflexió posterior: unes idees que hauríem d’anar veient reflectides, d’una manera o altra, en el quefer de les nostres administracions.

Tagged , , ,

Geopolítica líquida

En un article recent a Time, Kaplan reivindica el retorn de la geopolítica tradicional, lligada als blocs, els interessos nacionals, els recursos naturals i la força militar. Parla d’equilibris, de blocs, d’àrees d’interès, d’aliances, i de països totalment en crisi (en guerra) interna, de com tot això no marxa i que moments històrics com la Unió Europea poden no ser la norma. Tot un tractat ràpid de geopolítica clàssica per treure’ns la bena dels ulls als il·lusos que se’ls hagi acudit pensar en el triomf de la democràcia arreu del planeta, en l’exemple europeu a seguir o en en les qualitats regeneradores, internacionalitzadores i pacificadores de la xarxa.

Il·lustració per Time de Oliver Munday

Però això no és així: ningú ha oblidat la geopolítica, la contenció i els recursos naturals, per citar alguns exemples. Sense parlar ja dels americans, què han fet els britànics a Irak (petroli) o els francesos a Mali (recursos nuclears)? D’altra banda, la intervenció russa a Crimea té, indubtablement, una lectura internacional de demostració de poder militar (l’etern retorn de l’imperi), així com el joc amb el preu del gas a Ucraïna, però també té una lectura en clau interna: trobar un enemic extern o un element patriòtic qualsevol sempre uneix enfront les dissidències internes (protestes pro-democràcia, l’afer Jodorkovski) – igual que fa la Xina, abans amb Taiwan, ara amb les Senkaku, davant de protestes per corrupció, vagues, demanda de sous, problemes ambientals)…

Sigui com sigui, l’anàlisi de la realitat mundial en front a blocs pot ser atraient, però també és, segurament, massa simplista: els blocs es mouen, i estan formats per unitats més petites (algú s’imagina Irak com un forat de caos? Amb un estat kurd independent al nord, connectat amb la resta de territori kurd, o una majoria xiïta tocant a Iran?): les fronteres son poroses, i artificials, les comunitats s’influeixen unes a altres a través de les fronteres i sí, internet és, si no el gran democratitzador, sí el gran catalitzador de les comunicacions, el gran accelerador i difusor de les notícies. I això té conseqüències.

La geopolítica és interessant, doncs, com a exercici, com a model, però res més: cal recordar que tot model simplifica, i els detalls son importants. Des del moment en que interpretem els blocs de manera estàtica, perdem el dibuix, perquè el món és canviant, líquid.

Tagged , ,

Connectar-se sense operadores

Imatge de Chris Lemmens
El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.

Tagged , , , , ,