Una sana dieta informativa


Període vacacional: disminueix la ingesta diària de notícies, el flux d’informació entrant; canvio els hàbits i els canals informatius habituals, i redueixo la freqüència i el temps dedicat.

I no passa res. El món segueix rodant, i jo estic informat igual. Potser no al minut, però cal? L’excés d’informació, les dades repetides cada mitja hora, la infoxicació, la necessitat de saber de tot… son bones? Segurament no.

En Thoureau ja tenia necessitat fa 150 anys de defugir la seva “sorollosa” societat, i en Taleb recomana no llegir premsa ni blogs. Potser son casos extrems, però sabem del cert que les notícies acabant arribant, que el flux de la informació és continu i repetitiu.

Perquè aquest és realment el coll d’ampolla: la informació i el número de fonts d’informació (externes i pròpies, induïdes) i obligacions que requereixen la nostra atenció creix exponencialment, però el nostre temps és lineal, i cal saber repartir-lo molt bé.

Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps.

Tagged , , , ,

L’increible programador minvant

El temps és un recurs finit.

L’atenció i la motivació també.

I a mesura que passa el temps, tinc més coses a fer i menys temps per fer-les.

En un moment determinat, aprendre nous llenguatges de programació i codificar, enfrontar-me a reptes i resoldre’ls, trobar i aplicar hacks i experimentar m’agradava i m’enjogassava, m’atreia i era estimulant.

Però a mesura que ha passat el temps tot això ha canviat: ja no tinc ganes d’aprendre nous llenguatjes cada dos per tres o de dedicar gran part del meu temps lliure a programar o a resoldre problemes tècnics, per interessants que els trobi. Vull estar al dia de les novetats, saber què passa, però noto que ja no puc saber-ho tot (és impossible saber-ho tot), que ja no em motiva com abans (i segurament no sóc l’únic a qui li passa (1)).

És això un acomodament? Potser, i si ho és no m’agrada, però també és veritat que hi ha moltes més coses que criden la meva atenció, que vull fer: potser és, senzillament, un canvi d’interessos, una reorientació de com uso el meu temps.

Essent informàtic, cal estar al dia de moltes novetats, cal una formació i una renovació contínues, perquè és part del meu món. Però fins on arriben els límits d’aquest nou coneixement i les possibilitats d’absorbir-lo va variant amb el temps (en el cas de la feina, no per motivació, sinò per disponibilitat de temps i pels diferents focus d’atenció).

Sempre hi ha una distància entre el que fem i el que creiem que podem fer, entre el que realment fèiem abans i el que creiem que fèiem: és la imatge idealitzada que tenim de nosaltres mateixos, del nostre passat.

Amb el temps, cal reconèixer els propis límits, centrar el focus i no marcar objectius inabastables. Només d’aquesta manera es pot seguir aprenent i fent coses i no perdre’s en el mar d’informació (o tancar-se a aprendre).

Tagged , , , ,

Guerres climàtiques

Primer, aquesta crisi ens està caient al damunt molt més de pressa del que es reconeix públicament.[...]

Segon, tot això sobre canviar les bombetes i conduir menys, si bé és útil per conscienciar la gent i dóna una certa sensació de control sobre el destí, pràcticament és irrellevant o no influeix en el resultats d’aquesta crisi. Hem de descarbonitzar completament les nostres economies.[...]

Tercer, és il·lusori pensar que realment podrem complir aquests terminis.[...]

I, quart, per cada grau que puja la temperatura de mitjana global, també ho fan els moviments massius de població, el nombre d’estats desestructurats o en procés de desestructuració i molt probablement els casos de guerres internes i internacionals.

Gwynne Dyer
Guerres climàtiques, 2013 (Ed. Librooks)

Espanta llegir el que se’ns ve a sobre i el planeta que estem deixant, i més en un llibre que no és de ficció, sinó que projecta possibles escenaris ja calculats i algunes conseqüències polítiques. I desespera una mica pensar en que qui ha de prendre solucions de gran abast (econòmic, social, geogràfic i temporal) potser no té els coneixements, la valentia o la honradesa per fer-ho (o tots tres).

Sempre ens quedarà l’esperança que alguns es moguin i els altres, ni que sigui per pura imitació, el segueixin.

Tagged , , , ,

Un nou vestit pels llibres digitals

Quan va sorgir la impremta, les opcions tècniques eren limitades, i així va ser durant uns segles: els tamanys podien ser més diferents, però les opcions de caixa, color i gravats no eren gaire amples.

Després (bastant després, posem-hi potser algun centenar d’anys) va venir l’evolució tècnica i hem pogut gaudir d’una explosió de dibuixos, fotos, dissenys, colors i tipografies als llibres, s’ha establert tot un nou llenguatge i noves propostes i formats han aparegut, a l’abast de gairebé tothom.

Amb el pas del temps i l’augment d’algunes possibilitats tecnològiques, als llibres se’ls van afegir alguns complements audiovisuals (via cdrom) o van aparèixer audiollibres en diferents formats… però el model bàsic seguia essent el paper imprès.

El llenguatge visual, els disseny gràfic, la presentació del contingut i la lectura venia donat pel format físic de l’objecte llibre.

Ara (bé, ja fa una mica) neix una nova tecnologia, uns nous mitjans, i el món editorial s’hi adapta. I es troba que disposa d’un contingut que sap adaptar a un objecte físic però l’objecte físic ara ha desaparegut. Sense experiència, adopta els estàndards d’un mitjà que li és aliè: benvingudes pàgines web, flux continu, hipertext, enllaços i menús permanents, descontextualització i elements de distracció.

Experimentem amb continguts tancats, continguts oberts, de pagament, flux continu o navegació per pàgines, lectura en text, pdf o epub, cadascuna amb les seves característiques i possibilitats tècniques. I en això estem.

Caldrà que el món de la impressió trobi el seu propi llenguatge per aquest nou mitjà, de la mateixa manera que antigament el va saber trobar:

  • son les aplicacions per tauleta, amb dissenys que imiten una aplicació impresa el futur? Apps per revistes o diaris?
  • potser formats de llibres electrònics però amb lectors amb més possibilitats (tinta electrònica de color)?
  • tindrem dispositius dedicats, segons l’ús? (tablets per revistes, ebooks per lectura profunda, o un per tot?)
  • quin model econòmic s’acabarà trobant? Pagar per contingut, com alguns diaris? Uns continguts en obert i altres tancats? Subscripcions i contingut per epub? I el tan malament aplicat DRM?
  • Disposarem d’estandards oberts usats per tothom, o s’imposarà algun model propietari degut a la potència d’algun actor?
  • Quin serà el paper dels governs? Sabran legislar? O aniran a cop d’influència, com amb el canon AEDE?
  • I el lector-usuari-consumidor (què serem?)? Com s’hi adaptarà? Estarà disposat a pagar? Si paga en el món digital, l’editor traurà els anuncis (cosa que ara no passa en alguns llocs?)

Tothom té alguna cosa a dir i a fer per evolucionar el model, i hi apareixen nous actors, com els fabricants d’aparells (inexistents en el món del paper), que també poden influir segons l’aparell i els serveis afegits. Una nova evolució de la galàxia gutenberg.

Tagged , , ,

De la impremta a la pantalla

Nicholas Carr argumenta a The ebook equilibrium que la cultura del llibre (en paper o digital) no és la cultura de l’ordinador. Per Carr, tot i el fons social de la lectura, llegir és un acte eminentment privat i personal, una relació llarga i profunda amb el text, que ha d’estar lliure de distraccions i d’interrupcions i imposicions d’altres indústries.

Hi estic d’acord. Gegants com Amazon, o d’altres com FNAC i similars no son sinó venedors que intenten maximitzar el número de vendes de llibres o “productes culturals” indicant suggerències o proposant models de consum sense sentit per un lector, sense importar la qualitat del llibre o el que això pugui suposar. De fet, formats electrònics com els lectors de pantalles de tinta electrònica de 6 polzades en blanc i negre poden suposar una estandardització dels llibres (mateix format i possibilitat gràfica, amb la consegüent reducció en costos de distribució), el que acabaria també amb el llibre-objecte, pensat no només com un text, sinó com un conjunt de sensacions (paper, enquadernació, il·lustracions).

Ara bé, tot i tenir part de raó tampoc no cal carregar tot el mort a la indústria del contingut on-line: les mateixes editorials moltes vegades provoquen l’aparició de títols de molt baixa qualitat (quan no toquen les històriques, toquen les de erotisme, i ara anem per independències) per intentar esprémer la (suposada) gallina dels ous d’or.

Sigui com sigui, si la indústria editorial (amb els seus ets i uts) es deixa vèncer per la immediatesa i la necessitat d’experiències socials i de venda de publicitat d’internet es colarà un gol a si mateixa.

En la mateixa línia, John Battelle també apunta quelcom similar en el cas de la premsa (diaris i revistes): la estandardització de presentacions, la necessitat de novetats continues i l’adaptació mal feta a un mitjà diferent del paper com és internet no fa cap bé a les diferents capçaleres:

  • tant la imatge com el contingut de qualitat son el que porta lectors,
  • la publicació continua de contingut de baixa qualitat o similar al d’altres llocs no aporta gaire, amb el temps,
  • el valor de la selecció i d’una línia editorial comporta el reconeixement de la marca amb el temps.

De la mateixa manera que abans, l’adopció per part del món editorial de modes i periodicitats de presentació aliens a ell, provinents del món tecnològic, desdibuixen i desvirtuen la mateixa imatge del mitjà (anuncis, stream continu, banners de notícies, carrussels).

Ambdós autors fan crides a mantenir el caràcter únic del món editorial, el que li dóna valor: focalitzar en la lectura, aprofitar les característiques del mitjà i no deixar-se colonitzar per pràctiques alienes al seu món. Serà interessant veure si se’n fa cas o no.

Tagged , , , ,