2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

Dels regals i el Nadal

Regal de Nadal

Nadal a tocar.

Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos.

Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista. O si veuen alguna cosa a la tele, doncs ja ho tenim…

Però és còmode per nosaltres. En canvi, si ens assentem amb ells, si mirem, si recordem el que van dient en algun moment al llarg de l’any, tindrem moltes més opcions, perquè imaginació i ganes les tenen.

Així, giro la volta a l’argument: potser som nosaltres que, per falta de temps, ganes, o el motiu que sigui, ajudem a condicionar-los, a acostumar-se a aquella oferta tan còmoda i fàcil també per nosaltres: ja està fet, següent cosa.

Com en moltes altres coses relatives als nens, cal dedicar-los temps i atenció, i amb el temps, obtindrem unes personetes magnífiques, de ben segur.

Nota: Ull! que la moda del regal “commodity” també ens ha arribat als grans, amb allò de les smart box i demés, els regals d’experiències i sensacions i fins i tot l’scrapping prefabricat per “personalitzar” els regals amb tot allò que la indústria ja ens dóna i ens ven… Digueu-me alternatiu, però potser que la cosa comença per nosaltres.

De la postveritat a la postdemocràcia

Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any.

Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra.

Un món que torna a tancar-se sobre si mateix, on la por al desconegut mou polítiques i on la política es deixa portar per simplismes, per idees primàries que no aporten reflexió, només falses seguretats, on la reflexió es substitueix per reflexos i identitats, i on la educació es desvesteix a passes gegants, eliminant l’esperit crític, empobrint-nos i debilitant-nos a tots.

I sobre aquestes falses seguretats s’edifiquen murs, es munten vigilàncies, es fan estranyes amistats. Venen estranyes barreges de realpolitik, maquiavelisme i populisme. Es buiden les paraules del seu significat original i se’ls canviarà després, per fer-lo servir com una arma contra el contrari, com un escut de protecció, i es canviarà el diàleg per la cridòria i la repetició dels conceptes. Pura propaganda.

Contra això només queda el que sempre ha quedat: educació, reflexió i sentit comú. I en un món cada vegada més connectat i amb distàncies més curtes, però alhora més fragmentat, cal també aprendre cada vegada més a posar-se en la pell de l’altre per comprendre.

La Europa que no es vol

Brexit

Is Brexit the end of the E.U?

Yes, this is the beginning of the end of the European Union. And I hope the birth of the Europe of nations, a Europe of cooperation that we’ve been propounding for years. The European Union is objectively a total failure. It’s a social failure, it’s a en economic failure, it’s a failure in terms of power, it’s a diplomatic failure.

Marine Le Pen, en una entrevista a Time, July 11-18, 2016

Que un personatge com la senyora Le Pen faci la proposta d’una Europa basada en la cooperació de nacions és, com a poc, risible, donat el que significaria per tots els ciutadans de la Unió tornar a fronteres, controls, passaports, a la tribu. Que gent com el Front Nacional, el UKIP, Pegida i similars tinguin l’èxit que tenen és molt preocupant: diu molt del fracàs no d’Europa només per fer-se comprendre (si, està lluny de la ciutadania, és burocràtica, no s’explica, és cara), però també molt de nosaltres com a components d’aquesta societat per intentar-la fer més oberta.

Els governs nacionals no han ajudat tampoc, gens: els mateixos que l’havien d’explicar i la potenciaven eren els que la culpaven de les decisions difícils i impopulars, alienant-la. I els mateixos governs, tancats en les seves misèries nacionals, demanen quotes de poder i símbols per veure que son més que els altres, això quan no se n’aprofitaven directament de subvencions.

La suspensió de Schengen o el Brexit son exemples molt clars de cap a on no hem d’anar: si ens tanquem en les nostres fronteres, mirarem amb desconfiança el veí del costat.

La Europa que molts volem no és, no ha de ser, una fortalesa: ha de ser una casa comuna, amb els mateixos principis, la idea que veu la llum a partir del segle XVI i que fa que aquesta creixi: una comunitat d’intercanvi d’idees i de valors, per sobre de les adhesions identitàries, un model d’educació i cultura que respecti els valors de cada un, però que no carregui culpes en els altres precisament per això: cadascú responsable de les seves accions. Res de grandeurs ni de quotes de poder que no ens portaran enlloc.

Llibres i records

–Si te llevas un libro a un viaje -le había dicho Mo cuando introdujo el primero en la caja- sucede algo muy extraño: el libro empezará a atesorar tus recuerdos. Más tarde, te bastará con abrirlo para trasladarte al lugar donde lo leíste por vez primera. Y con las primeras palabras recordarás todo: las imágenes, los olores, el helado que te comiste mientras leías… Créeme, los libros son como esas tiras de papel matamoscas. A nada se pegan tan bien los recuerdos como a las páginas impresas.

Corazón de tinta, Cornelia Funke

I és veritat. Quan s’arriba a vacances, època per a la qual ens guardem aquells llibres que no hem pogut llegir la resta de l’any, ens emportem el llibre-objecte, el de paper, i potser també l’electrònic, més còmode, més lleuger, amb més capacitat… però més impersonal.

Agafes un llibre de paper de fa anys, gastat pel temps, i et transporta a allà on el vas llegir, a quan el vas llegir: es barregen els records del llibre amb els records personals: el llibre és un lloc més de la teva vida.

Per aquells a qui ens agraden els llibres, això és molt important, insubstituïble. El llibre de paper, doncs, no desapareixerà mai, perquè sempre el lligarem a algun record: potser ja no carretejarem tants llibres com abans, però sempre n’hi haurà alguns dels que no ens desprendrem. Ja ho deia fa un temps: “La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer“.