Humans o bots?

Interessant reflexió de Tim Harford sobre les xarxes socials:

Propaganda is not new. And there are benefits from social media: it gives a platform to all sorts of people who deserve to be heard. But it is hard to make the case that social media has led to a more thoughtful, rigorous or compassionate discourse about politics. Amid the bullying, the misogyny, and the endless outrage, it’s hard to tell the bots and the people apart, largely because so many humans have lowered themselves to the level of the bots.

Ten years of social media have left us all worse off“, Tim Harford

A les xarxes socials els hi podem carregar tots els mals que volem (jo no en sóc un fervent partidari, i menys encara del seu ús indiscriminat i narcisista), l’ús de xarxes de bots per finalitats partidistes i l’augment de la potència de les IA i dels algorismes refinats segur que han accelerat i potenciat els altaveus de dissonància i extremisme que son moltes vegades aquests llocs inicialment pensats per la comunicació més “genuïna”… però no els ho podem carregar tot.

En nosaltres recau la responsabilitat última de la comunicació, del criteri a l’hora de publicar o emetre, de modular el discurs i pensar en el que diem, i no en l’ús compulsiu per estar més que ningú, semblar més que ningú o dir més i abans que ningú… perquè si fem això, que és automatitzar els nostres impulsos i no aportar la part creativa i reflexiva que tenim, les màquines ho faràn molt més bé que nosaltres.

I acabarem tenint una xarxa de reflexos, amb màquines imitant humans, humans imitant màquines i tots reflectint el que els altres diuen…

Streaming, autoplay, i el canvi climàtic

Fa uns dies em demanava la meva filla si el veure vídeos en streaming consumeix molta energia, que ho havia sentit en algun lloc.

I em poso a explicar-li que si, que el fet que cada vegada que piquem un vídeo, o que l’autoplay de l’Insta o del Twitter s’activa, fa que hi hagi d’haver en algun lloc una màquina permanentment engegada per servir la nostra petició, que pot arribar en qualsevol moment, i que aquesta màquina té altres màquines que la vigilen, que li fan còpies de seguretat, que té servidors redundants, que diferents vídeos poden venir de diferents llocs que estan sempre engegats, que aquests ordinadors generen calor que cal dissipiar i que per tant cal tenir equips de refrigeració que consumeixen encara més energia, que pel mig, pel camí, hi ha més ordinadors que dirigeixen la petició i la resposta, controlen la seguretat, fan controls, validen que la informació arribi, i que després tot això arriba als nostres mòbils o ordinadors, que consumeixen energia, també a través dels routers de casa que els tenim sempre engegats també, i a això cal afegir que sempre volem estar al dia i que per tant els mòbils fan permanentment peticions d’informació, per veure si hi ha coses noves (penseu en missatgeria), que fa que sempre hagi d’estar tot funcionant…

A mesura que li explico, veig que comença a adonar-se de tot el que implica voler estar sempre al dia, i la nostra necessitat impulsiva de novetats de les que, moltes vegades, podríem passar-ne sense…

Hauríem d’estendre la consciència ecològica no només al consum d’aliments i de béns, o al transport, sinó també al consum massiu d’informació immediata, la infoxicació que patim tothom sense ni adonar-nos-en, perquè té un impacte importantíssim també.

Fake news? Enganys. Mentides.

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

  • engany
  • enganyifa
  • ensarronada
  • fal·làcia
  • falòrnia
  • farsa
  • ficció
  • impostura
  • mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.

Manual mínim per estar situats

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé:

  • Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!).
  • No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt).
  • Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams.
  • Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir.
  • Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles.

La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.

Libra o la privatització total de l’economia


El juny d’aquest any Facebook anunciava la creació de la seva pròpia criptodivisa, dins d’una aliança amb d’altres proveïdors tecnològics, per poder fer pagaments i altres operacions financeres des de les seves aplicacions per a tots els seus usuaris, tinguin o no accés a canals financers tradicionals (com quan volien donar accés universal a internet amb drons i satèl·lits).

En la línia de moviments que està fent per unificar els seus productes, i per tant, la seva base d’usuaris i la informació creuada i perfilada que n’extreu d’aquests, oferir un mitjà de pagament suportat/aliat amb d’altres proveïdors tecnològics i financers és posar-li la cirereta al pastís: tancar un cercle on tens tota la informació d’algú (què fa, qui és, què mira, que li agrada), per tant pots saber què vol, que li agrada, què compra o on és, i d’aquí a permetre que pagui hi ha un pas per tal que tot es faci dins del teu ecosistema.

La comparació amb WeChat és inevitable, o molt fàcil de fer, com a mínim. Però hi ha diferències, més enllà de la facilitat/possibilitat d’integració tecnològica, i la més evident és el model econòmic en que es basa cada aplicació:

  • En el cas de WeChat, tot l’ecosistema d’aplicacions, compres i pagaments es basen en el diner real, en el yuan. I hi haurà moneders, càrregues de saldo, crèdits, etc., però la moneda és la oficial xinesa, en aquest cas: es crea un ecosistema digital nou, un mercat nou, si volem, però no una moneda nova.
  • Amb la Libra Facebook vol crear tot un sistema econòmic nou, amb una possibilitat d’impacte sobre l’economia mundial molt alta per la seva gran base d’usuaris… i això comporta un risc real en cas de fallida: què passa si la moneda (amb la que prometen que es pugui fer qualsevol cosa) fa fallida? Qui li donaria suport?

S’han aixecat veus en contra, Governs i reguladors ja han expressat els seus dubtes, i empreses que havien donat el seu suport inicial comencen a fer-se enrera, deixant a Facebook amb molt poc suport… (tornant a WeChat, potser ells no necessiten una moneda nova controlada per ells: el govern xinès, emissor del yuan, té participació a Tencent, l’empresa propietària de WeChat: ells mateixos garanteixen l’estabilitat del model econòmic).

El que espanta aquí no és només la possibilitat d’un impacte sobre l’economia mundial en cas de fallida de la Libra: és la nul·la consideració que té Facebook per la privacitat, per tant si ja fa el que vol amb el que té ara, què no pot arribar a fer si a sobre té tota la informació de les nostres compres? Ja no només del que mirem, sinó del que realment fem/comprem? Si segueix avançant per aquí, només li faltarà la pota analògica (com ja estant fent Google i Amazon amb wearables i assistents) per tenir el coneixement absolut del que fem.

La concentració de tota aquesta informació i poder en unes poques mans privades desequilibra totalment el sistemes i garanties socials, tant sols per una qüestió de tamany i escala. És un risc que no podem assumir, un futur cap a on és millor no anar.