Metavers: una economia extractiva total?

Tothom parla del metavers, però encara no sabem ben bé què és ni com ens afectarà. No seràn ulleres de realitat virtual, ni versions modernes de Second Life, ni granges d’humans jugant a jocs 3D, enganxats a mons imaginaris, ni només blockchain o criptomonedes o NFTs absurds. Potser hi haurà coses d’aquestes, però no serà només això.

Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren.

Si sabem, però, un parell de coses:

1. El metavers no serà obert.

La internet inicial es va definir a partir d’universitats i institucions públiques, amb la idea de compartir coneixement i amb estàndards oberts, el que ens ha permès arribar on som ara, en ús i penetració, en desenvolupament i en aprofitament, malgrat la conversió d’un suposat territori lliure inexplorat en un conjunt de jardins tancats, que donen serveis “gratuits”.

El metavers no serà això. El metavers l’estan definint les empreses en el seu benefici propi, i serà una lluita de gegants per imposar-se uns sobre els altres. I, sobretot, no es farà sobre uns estàndards, oberts. És clar que hi haurà APIs per tal de poder-se connectar, i enviar dades i recuperar-ne algunes altres, però una cosa serà oferir connectivitat i una altra és basar-se en estàndards oberts.

Si del que es tracta és d’obtenir més beneficis, de saber més de nosaltres, les APIs no son eines només de connexió: son eines d’entrada de dades: de les que enviem, i de les metadades que es recopilin de les peticions de dades que fem (quines son les dades més demanades? Qui les demana? Quin perfil té?)

2. El metavers serà una extensió de l’economia extractiva

Les empreses millor posicionades per construir-lo son les tecnològiques, les que millor ens coneixen i les que més dades tenen de nosaltres. Però ara mateix només tenen dades detallades del nostre moviment i interessos al ciberespai, i molt limitats al món real. Però que passarà quan també tinguin coneixement del món físic que ens rodeja? Estarem totalment perfilats, i la matriu de dades sobre nosaltres serà gairebé total. L’adquisició de Roomba per part d’Amazon no és casual, és el lligam perfecte entre el món digital i el món físic.

Ja no només sabran que fem, llegim, diem, busquem i comprem, sabran també què tenim i com ho tenim. I segons com tinguem la casa, com sigui de gran, com la tinguem ordenada o el que tinguem pel terra, sabran més com som i ens oferiran coses encara més “necessàries” per nosaltres.

La clau no és que el metavers no sigui útil, i que no aporti beneficis. Els aportarà, segur, i la connectivitat de tot plegat pot tenir immensos beneficis a nivell social, sanitari, informatiu i d’altres. Però si el metavers es construeix a partir d’eines privades i d’interessos privats, sense regulació pública i sense garanties de l’ús de les dades obtingudes (i les empreses més ben posicionades per construir-lo són americanes i xineses)… bé, serà sobretat una eina més d’extracció de les nostres dades, si seguim amb el concepte d’economia que tenim ara mateix.

Tirant de conceptes “frikis”, tant de bò el metavers acabi essent la connexió entre el món real i la noosfera, i no acabi tancant la matriu.

Els petits canvis ja no son poderosos

Quan era petit, un personatge de la tele deia que “els petits canvis son poderosos”, i ho feia per explicar-nos que cada petit gest que féssim ajudaria el planeta a millorar, a tenir uns boscos i unes ciutats més sanes. El bo del Capità Enciam, fent-nos millors, creant consciència, i fent molt bona feina.

Però el missatge del Capità Enciam ja no serveix, els reptes son massa grans.

Hem de seguir fent tot el que podem i estigui al nostre abast en el dia a dia: separar, reciclar, no consumir, comprar a doll i no ultra-envasat, caminar i usar transport públic, vigilar amb aigua, llum, calefacció… .

Tots aquests petits gestos son necessaris, però no suficients. No podem seguir plantant arbres i tancant l’aixeta de casa només. Cal millorar els boscos i l’entorn rural, cal tancar els pous punxats il·legalment, replantejar el model urbanístic i de país, el transport i com vivim, consumim i ens movem, cal veure perquè es cremen els boscos, es sequen els rius i s’omplen piscines i regadius allà on es forçar-ho a l’extrem. Som capaços de forçar, temporalment, el món, fer que creixin verdures al desert i prendre un cafè en una terrassa oberta i calefactada a l’hivern. Ho podem fer. Però és bo? És sostenible. Sabem que no.

O canviem la nostra societat, els valors de la nostra societat, o anem pendent avall sense remei. No sé quines mesures caldrien, però el que si que cal és voluntat real de parar això, sabent que no veurem directament els canvis, perquè ha estat coent-se tot a foc lent durant molts anys, i som de vista i temps curts, i esperit de sacrifici i renúncia a algunes de les comoditats (comoditats, no necessitats) que tenim.

No sóc gaire optimista de com anirà (no de veure resultats, sinó de veure’ns capaços de canviar), però no per això cal deixar de creure i fer, de reduir la petjada.

El mite de la caverna amb realitat augmentada

Al·legoria de la caverna

Els presoners del mite de la caverna de Plató no són conscients del món real que els envolta, viuen només pendents de les ombres que altres els projecten, confonent imatge amb realitat: l’al·legoria de Plató ens dibuixa persones presoneres de les imatges, i de les percepciones (subjectives) que tenen d’elles, imatges que son fetes a base d’ombres projectades per altres persones.

L’explicació clàssica ens relaciona el mite amb el món de les idees i l’assoliment del coneixement, l’esforç i la llibertat associada.

Però i si ho portem al nostre món, sobresaturat d’informació?

  • Serien les ombres projectades per altres les diferents bombolles informatives on vivim?
  • Serien les persones que mouen les ombres els algoritmes que decideixen què veiem?
  • Seríem nosaltres els presoners que ens pensem que tenim el coneixement i ens fa por allò conegut?
  • Serien les nostres percepcions de les ombres la nostra sensació d’informació?

En el mite, a més, els presoners estan encadenats, no es poden moure; en el mite modern, el tecnològic infoxicat, encara tenim la possibilitat de moure’ns, fins a cert punt, per poder projectar també ombres que s’ajustin a allò que veiem, perquè nosaltres projectem també les imatges que volem. Imagineu que tenim no només un foc a la caverna, si no diversos, que fan diferents ombres, i podem fer diferents ombres de nosaltres mateixos, adaptades a cada foc, ombres que els altres presoners també tindran en compte alhora per adaptar-se i imitar-les.

Sembla, prou sovint, que no només som presoners sense saber-ho, si no que hi participem gustosament. El mite de la caverna amb realitat augmentada.

De Westfàlia a Ucraïna

Schlacht am Weißen Berg C-K 063.jpg
By

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà.

Aquella guerra es va acabar amb la Pau de Westfàlia, on es van definir els conceptes en els que s’ha basat l’ordre internacional des d’aleshores: l’equilibri entre països, la separació entre política externa i interna, la no ingerència en polítiques internes… de fet, tot el que Putin ha acabat d’esborrar amb la invasió d’Ucraïna i que ja porta temps fent a Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i d’altres espais post-soviètics.

Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història…

Tornant a la Guerra dels Trenta Anys, la primera ja va redibuixar les fronteres d’Europa, a còpia de molts morts i destrucció, la segona va tornar a dibuixar no només les d’Europa sinó les del món (independències posteriors, adéu als poders colonials) encara amb més morts i destrucció. Si aquesta fos la tercera, què passarà? Ens hauria d’espantar una mica pensar-ho.

(1) La Segona Guerra dels Trenta Anys, segons alguns, serien les dues guerres mundials, ocorregudes en un període aproximat de 30 anys.