Emocions, llibertat i societat

El politòleg Christian Welzel defineix les tres condicions(*) perquè la llibertat sigui útil, perquè els valors emancipatoris siguin adaptatius com:

  1. Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú.
  2. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú.
  3. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors. I, en el món actual, les tecnologies que permeten la comunicació entre la gent. Com més alt sigui aquest factor, més alta la capacitat de tenir informació bona per fer eleccions correctes i per connectar amb preocupacions i interessos afins.

Les tres condicions (que tenen un cert paral·lelisme amb la piràmide de Maslow) son acumulatives i alhora es retroalimenten i permeten l’evolució d’una societat basada en valors i necessitats eminentment materials a una de més avançada, on ens podem fixar més en les necessitats emocionals… i aquest és una mica el camí que hem anat seguint fins ara a les nostres societats, a Occident, i que ens ha permès avançar personal i socialment, tenir societats més obertes i no tan canòniques, tan rígides i estratificades (i queda camí per fer!).

I, tot i estar-hi d’acord, em demano si ara no trontolla, en certa manera, tot el sistema: el nivell de seguretat material tremola, cada vegada puja més la inestabilitat i inseguretat material (present i futur, feina), a l’educació se li demana de tot i es parla molt de valors però després aquests no s’apliquen arreu, i no s’hi aposta (pressupost d’educació) pel que baixa la qualitat si no tens cèntims per una educació privada, i això vol dir que perds oportunitats de formació, de feina, d’autorealització (l’ascensor social porta anys al mateix pis), i la connectivitat (digital) està cada vegada en menys mans, que son les que poden dirigir la teva atenció (bombolla informativa, filtres, jardins tancats, sobreexposició a missatges similars i reafirmació de les idees de la tribu pròpia), el que fa que cada vegada les eleccions personals vinguin més condicionades, no siguin tan lliures, amb el que el diàleg general social s’enrareix, es tensa i es fa més pobre (fake news, debats cridaners, defenses numantines de postures pròpies i poc escoltar, ridiculització de l’altre)… i esperem que la connectivitat física, els transports, no es vegin també tocats per les restriccions actuals de viatge, per l’ús d’autoritzacions nascudes a partir del moment actual en les nostres societats o com a la Xina ja fa temps.

Hem avançat molt, estem en un moment on podem créixer personal i socialment (no només un petit grup aïllat, sinó el comú de la població) i, alhora, estem en un punt en que les forces en joc i els interessos empresarials tenen tanta força i tants mitjans d’influència al seu abast que podrien desdibuixar aquest camí, en les tres condicions que dèiem al principi.

(*) pàg. 115 de “L’herència emocional” (Ramon Riera, La Campana Llibres)

L’evolució del lloc de treball… digital

Captura de pantalla de Microsoft Viva
Microsoft presenta Viva, una plataforma per a teletreball que va més enllà de Teams.
Estructurada en quatre eixos (col·laboració, tasques, estadístiques i formació/documentació), l’eina és una aposta forta (i crec que molt ben pensada) per oferir un lloc tot-en-u per al treball, una oficina virtual real (Xataka i la pròpia Microsoft ho expliquen molt bé).

El que em sembla interessant del tema és com Microsoft està agafant cada vegada més importància en aquest mercat de treball en remot, com l’està entenent i aprofitant aquest coneixement: indubtablement Teams (qui no n’ha sentit a parlar o l’ha usat) és un molt bon producte, però encara no deixa de ser un trencaclosques que integra multitud d’eines… El que està clar és que tot el coneixement que han agafat durant aquests mesos no només l’han volcat en millorar l’eina, sinó en repensar-la.

Viva és la integració del OneDrive, el Sharepoint, Teams i Planner tot en un sol lloc, com a poc.

Un pas per endavant del Google Apps. I basa les seves arrels en el propi SharePoint i en Teams, però beu també del Google Wave (el recordeu?), de Yammer o Beeze, i redibuixa els conceptes d’escriptoris virtuals. .

I aquest és el punt: ja no es tracta d’oferir eines per treball en remot: ara sembla que tindrem un lloc on tenir-ho tot, i de manera còmoda.

Què trigarà això en substituir els Teams ja existents, o fins i tot les pròpies intranets: documentació, comunicats de l’empresa, xats… tot estarà allà, connecta-ho amb el CRP i alguna cosa més i ja ho tens tot, qui vol un SharePoint i crear portals i subportals?

Em fa l’efecte que Microsoft està entenent molt bé tot el que és l’entorn de treball futur, oferint eines àgils i fàcils… i totes integrades sota el seu paraigües: un caramel molt difícil de refusar, i una mena de regal enverinat, perquè aquesta mateixa integració fa molt difícil després el canvi de proveïdor pel departament de Tecnologia (on son les dades? què li dones a l’usuari amb el mateix nivell d’integració i facilitat?)

Està redibuixant de nou el futur de la informàtica corporativa?

PS: I cal reconèixer que ho fa molt bé… sense haver vist encara el producte, ja molts en parlem. Chapeau.

Les eleccions USA, els Consells Comarcals i la Unió Europea

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal…
A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important:

  • Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania.
  • Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments.

En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent.

I això de que no hi hagi votació directa, fa que el càrrec i la feina quedin llunyans, fins i tot “ocults” a ulls de la ciutadania. I el que no es veu, és com si no hi fos, per més feina que s’hi faci.

Ara canviem Consell Comarcal per Unió Europea, i la cosa és similar, però a l’engròs. Qui tria els que governen la Unió? Els estats, no la ciutadania. I aleshores els càrrecs queden molt, molt lluny, allà a Brussel·les.

Mira que no sigui per això també que coneixem més de la Presidència Americana que de la Presidència Europea, a banda dels Consells Comarcals…

Covid-19: no correm, o ens la fotrem

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies.

Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió.

Que portar tot un país, fer front a l’emergència sanitària i alhora intentar que la patacada econòmica, social i laboral no sigui brutal no ha de ser, no és, gens fàcil.

Però perquè no miren fora? Itàlia segueix confinada, i aquí obren sense mesures clares. Tenen un consell consultor que ni consulten, recentralitzen i quan veuen que no és àgil, aleshores tornen a obrir l’aixeta?

Ahir mateix la OMS deia que desconfinar sense previsió pot ser tan perillós com el moment de la expansió, que pot donar lloc a un rebrot. I aquí obrim l’aixeta d’activitats no essencials (si, amb un fort impacte econòmic, i això no es pot obviar) i ho basem en no anar en transport públic i fer servir el transport privat i desplaçament a peu o en bici. Vinga, passem doncs a tornar als embussos. Qui deia que es notava l’impacte en el medi ambient, també? De seguida tornarem als nivells d’abans.

No fem més política, no més propaganda. Fem gestió i donem instruccions i informació, si us plau.

Això valdrà més que mil campanyes de publicitat.

Humans o bots?

Interessant reflexió de Tim Harford sobre les xarxes socials:

Propaganda is not new. And there are benefits from social media: it gives a platform to all sorts of people who deserve to be heard. But it is hard to make the case that social media has led to a more thoughtful, rigorous or compassionate discourse about politics. Amid the bullying, the misogyny, and the endless outrage, it’s hard to tell the bots and the people apart, largely because so many humans have lowered themselves to the level of the bots.

Ten years of social media have left us all worse off“, Tim Harford

A les xarxes socials els hi podem carregar tots els mals que volem (jo no en sóc un fervent partidari, i menys encara del seu ús indiscriminat i narcisista), l’ús de xarxes de bots per finalitats partidistes i l’augment de la potència de les IA i dels algorismes refinats segur que han accelerat i potenciat els altaveus de dissonància i extremisme que son moltes vegades aquests llocs inicialment pensats per la comunicació més “genuïna”… però no els ho podem carregar tot.

En nosaltres recau la responsabilitat última de la comunicació, del criteri a l’hora de publicar o emetre, de modular el discurs i pensar en el que diem, i no en l’ús compulsiu per estar més que ningú, semblar més que ningú o dir més i abans que ningú… perquè si fem això, que és automatitzar els nostres impulsos i no aportar la part creativa i reflexiva que tenim, les màquines ho faràn molt més bé que nosaltres.

I acabarem tenint una xarxa de reflexos, amb màquines imitant humans, humans imitant màquines i tots reflectint el que els altres diuen…