Un blog més clar i més simple

Aprofito la parada de vacances i faig alguns canvis:

  • Estreno un disseny més clar, més mínim, en línia amb el de la web personal.
  • Unes pàgines que, ara sí, s’adapten al mòbil.
  • Trec els botons de compartició a les xarxes socials. No calen per dos motius:
    1. Si voleu compartir, un ctrl+c/ctrl+v no costa res de fer amb un sobretaula o un portàtil, i si esteu en un dispositiu mòbil la compartició és nativa. Menys codi, més lleuger.
    2. Menys invasiu amb la vostra (i la meva) privacitat: menys cookies de tercers.

Captura de pantalla del blog

Són petits grans canvis, no només estètics, per seguir, en el fons, en la línia ja començada: ganes d’aprendre i conversar, i un lloc i una veu propis a internet.

Seguim.

Inoreader, més que un lector rss

Screenshot Inoreader
Pels que encara llegim feeds i usem els rss, quan Google va decidir tancar Reader ens vam quedar una mica orfes. Després de tastar alguna alternativa durant un temps, finalment, i gràcies a alguns amics, vaig trobar Inoreader.

Inoreader és un un interessant lector de feeds, fet per una petita empresa. No és pas OSS, però el suport és bo i s’hi pot col·laborar de diferents maneres, i aquests son els seus punts forts: la evolució (és un producte viu), el suport per part dels desenvolupadors, i l’orientació no com a simple lector, si no com una eina també de classificació i compartició d’informació.

La interfície està prou bé (usant Stylish es pot millorar – Flat Inoreader fa un millor ús de l’espai, per exemple), i algunes de les característiques més interessants son:

  • la possibilitat de crear una petita comunitat (els canals) seguint altres persones, rebent o fent comentaris, compartint enllaços… És interessant, perquè permet, en certa manera, ampliar la xarxa de confiança que un té sobre les fonts que segueix.
  • les capacitats de cerca
  • l’emmagatzematge de posts interessants (si, no és l’únic que ho té, això)
  • les possibilitats d’etiquetatge (això, lligat amb la capacitat anterior, et permet convertir-lo en un magatzem molt més versàtil i potent d’articles i referències)
  • lligams amb xarxes socials

També d’una aplicació per al mòbil, tot i que és millorable. Si voleu usar-lo des de mòbil, millor fer servir Palabre amb el plugin Inoreader for Palabre, i la cosa millora molt.

Ah, i el podeu usar en català, gràcies a en Muzzol. Si voleu col·laborar en revisar la traducció, endavant!

Cinc idees a partir d’un mapa

Serendípia. Fullejant, em trobo unes quantes perles en una entrevista a Jaume Miranda: parla principalment de mapes i territori, però hi ha alguns pensaments interessants:

Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses. I si la dimensió de la catàstrofe és molt gran, se socialitza i catàstrofe per a tots.

I és que la pressa, la obtenció de resultats immediats i la visió de rendiment econòmic i no social, fan més mal del que pot semblar a curt termini. Però la culpa no és només dels polítics, perquè els canvis no son cosa d’un dia.

Ara tot és digital. Fem uns mapes més metàl·lics, en el sentit de poc artístics. No veurà aquestes meravelles del dibuix i del disseny. Abans el mapa tenia un punt artístic, i ara ha baixat moltíssim. I ha crescut la precisió.

Si, segurament s’ha perdut el punt artístic, però no per la tecnologia només: la industrialització i la estandardització que les acompanya els treuen temps de factura, personalització, ànima si voleu. I això es nota en el resultat. Però la tecnologia no es més que una altra eina, ben usada també permet crear bons mapes, personalitzats, artesanals en algun sentit.

La galàxia Gutenberg no morirà davant la galàxia NewmanNeumann. Un mapa de paper té un format més gran que una pantalla, per exemple. És més extensible, i vostè té una visió periscòpica més gran. És plegable, recollible. En una pantalla no es pot aprendre res, i això és una opinió. Es pot informar el que vulgui, llegir el que vulgui, però el coneixement ve per una via analògica. És que el món l’hem digitalitzat, però és analògic. Això no vol dir que el que és digital no sigui fantàstic ni s’hagi de deixar d’utilitzar, però l’esperit humà no està sent substituït per un de calculador.

I tant! La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer: cada mitjà té les seves possibilitats, els seus usos i moments. I el que diu de la visió periscòpica és aplicable a un llibre de paper: quan llegeixes, el gruix, el tacte, les planes llegides i per llegir donen una informació que una pantalla, ara per ara, no la dóna. Canviarà això en el futur? Potser. Però l’objecte no deixarà d’existir.

[…]des de fa uns 10 anys hi ha un sentiment clar que abans d’ocupar més territori hem d’aprofitar el que tenim. Una de les raons és que tenim molta capacitat instal·lada i poca d’utilitzada, en un país petit i amb una orografia especialment complicada per la infraestructura en general. Tot es caríssim de fer, aquí.

Caldrà que apliquem les tres RRR (reduir, reutilitzar, reciclar) que ensenyem als nens al concepte de país? Aquí aplica el primer pensament, el de projectar bé. Mirar si en tenim prou, no sobreprojectar ni construir coses que després no usem o no podem mantenir, valorar la necessitat. No és el que un fa a casa?

Els mapes del futur ja són aquí, i són mapes en pantalles digitals. La tridimensionalitat és aquí, i l’altíssima resolució, també. No és el metre i el decímetre, estem en centímetres. Aquest estiu hem sobrevolat Barcelona amb una aproximació de set centímetres i mig. La multiespectralitat també és aquí, o sigui, no només el que veiem, sinó una part molt més ampla de l’espectre. Els sensors actius i passius, radars i radiòmetres. Tota una sèrie d’instrumentació per a la mesura del territori.

El futur ja és aquí, es crea i es reinventa cada dia, l’usem i no ens n’adonem. Però tenim unes possibilitats de futur amb uns pensaments (socials, econòmics i polítics) antics, aquí és on ens queda molta feina per fer.

Millorar la participació: dades obertes i transparència

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació.

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

  • el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
  • com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

  1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
  2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
  3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.


(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius.
(**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.

De la web ideal a la web real

Un breu i explicatiu resum de perquè la web no és l’ideal que en tenim d’ella:

The idea of a global web pub­lic wholly in­de­pen­dent of state sov­er­eignty was to a great ex­tent an il­lu­sion of the early web in­dus­try, a sub­cul­tural hubris that posited the geek pub­lic as a van­guard of every­one on the planet: today Palo Alto, to­mor­row the world. Once the com­mer­cial logic of mar­ket seg­men­ta­tion, prin­ci­pally through the economics of mar­ket­ing, en­tered the pic­ture, the uni­ver­sal pub­lic gave way to the re­al­ity of con­sumer pref­er­ences, which have their own, dis­tinctly non-uni­ver­sal logic.

Scott Malcomson (2016). Splinternet. OR Books